864
El fantasma de l’home sol
El mur
El permís
Elaboració pròpia
La decisió
Mitja carta
Per un grapat de criptos
Smartlive
Somriu
Tió, tió!
Un estrany cos celeste
864
“Humans o màquines?”
Merda. La temuda pregunta havia arribat.
—Què passa, Arnau?
—Que pregunta si som “humans o màquines”.
—Merda —la Beth va fer eco al meu pensament anterior.
Tot el grup es va acostar a la pantalla per poder mirar millor el formulari d’inscripció.
—Però a les bases de participació no deia res de grups mixtos, no? —Va intervenir l’Ot.
—No ho sé, jo no les vaig llegir senceres —vaig confessar jo.
—A veure, potser no és tan greu —va dir la Clara diplomàticament.— Podria colar com un més de nosaltres.
—Però tu l’has vist? —va dir el Jan.— No s’ho empassaran ni de broma. Dius ximpleries, Clara, ximpleries.
—Tu calla, tros d’engranatge podrit —el va insultar ella.
—No us discutiu per mi, amics.
I, tots ens vam girar per mirar al pobre humà 864, incapaç de sobreviure a les
condicions extremes del satèl·lit X242 sense una bombona d’oxigen.
EL MUR
En Genís i la Lola es van mirar i es van enamorar. Van fer l’amor i l’albada va entrar en
silenci pel balcó. Van néixer cent llunes i es van estimar mil vegades. Però una tarda va
arribar aquell pintor. Duia un pot de pintura negra i un pinzell gruixut. Va pintar l’aire com
qui pinta una paret i un mur fosc com la nit es va alçar entre ells. Cada matí els amants
proven d’enfilar-se i saltar a l’altre costat però llisquen inexorablement paret avall gravant
profundes regates de dolor. Asseguts o estirats s’arrenquen amb les dents les estelles de
sota les ungles i després, cansats, s’adormen. S’han trencat els ossos i dels cranis oberts
desborden espessos rius de sang. Ha tornat el pintor i ha dibuixat una petita finestra a la
part baixa del mur i una llum lleugera com l’aire il·lumina els amants. Ara en Genís i la
Lola contemplen el final agònic en la mirada alienada de l’altra. La claror blava del
capvespre s’estén damunt dels cossos com un fi llençol de setí.
El permís
Sí, havia acceptat la proposta de l’Eudald. El seu oferiment li havia alterat el cor. Era un solter molt cotitzat i preservava al màxim la seva intimitat. A mesura que penetrava en aquell refugi, la Carla valorava tants mobles com se li presentaven. Resultava evident que en aquell casalot ja hi havien viscut unes quantes generacions.
La interminable xerrameca del noi intentava emmascarar un neguit que amenaçava de devorar-lo. Per fi s’havia decidit: aquella venedora de flors, la Carla, era la noia adequada, n’estava convençut, encara que sabia que no depenia només d’ell.
Tot d’una el recorregut es va aturar davant una vitrina que semblava custodiar mil records familiars. Assegut al terrat del moble, un potus els vigilava esponerós.
─ Fes-me un favor, Carla! -li va demanar l’Eudald, mentre dipositava els ulls en la planta.
─ I tant! Què necessites?
─ Baixa aquesta planta i rega-la una mica! Temo que s’assequi.
La Carla la va regar amb la màxima delicadesa. Així que va aspergir l’aigua damunt la planta, aquesta es va pintar d’un verd ple de vida.
─ La meva mare diu que t’accepta.
─ Com?
─ Les seves cendres han parlat des de dins del test.
El fantasma de l’home sol
En una habitació d’un mas abandonat hi ha un fantasma. És l’esperit de l’Erol Puigfargó, un home que va morir acompanyat només per la tristesa. L’ombra de l’Erol camina al voltant del llit de mort: contempla com la fusta es corca i el matalàs farcit de palla es podreix. El que havia estat el seu cos s’ha reduït a un tapís de carn seca i ossos.
El fantasma roman a l’habitació perquè no pot suportar la idea de deixar-se sol. Abandonar el cadàver seria, d’alguna manera, reconèixer que mereix l’oblit. El fantasma de l’Erol s’asseu sovint a la vora del llit i pren amb suavitat la mà freda, acaricia la galta xuclada, xiuxiueja paraules de consol. Anhela sentir, algun dia, el cruixit de les portes del mas, la visita d’algú. Foragitar per fi la soledat que ha anat més enllà, fins i tot, de la mort.
Elaboració propia
Com cada setmana, hi ha una gran cua a la paradeta d’en Tomàs. El seu producte estrella, el xoriço de monja, és conegut pel seu embolcall amb el dibuix d’un porquet somrient, vestit amb hàbit religiós.
—Algun dia m’heu d’explicar el secret d’aquest xoriço —diu un client habitual, mentre en Tomàs li embolica la compra.
—Com saps és un producte d’elaboració pròpia. Tot, absolutament tot, passa per les meves mans. I puc confessar-te que la clau és l’alimentació dels porcs. Hauríeu de veure com mengen, els condemnats!
Quan es fa fosc en Tomàs aparca a les portes de l’escorxador. Sent els grunyits des de fora, senyal que el bestiar té gana.
—Ja soc aquí, estimats! —diu en obrir la porta, que dona directament a la parcel·la dels animals—. No patiu, ara vinc amb el vostre sopar.
El menjar està guardat en una sala, tancada amb tres panys. Dins hi ha la fórmula secreta dels xoriços d’en Tomàs. Quan obre la porta, quatre dones el miren, esgarrifades i lligades a la paret.
—Quatre monges hi ha aquí dins, jo les sé comptar molt bé… —canta mentre va assenyalant una a una, destral en mà.
La decisió
Quan el conductor es va adormir, l’ordinador del cotxe en va prendre el control. Si seguia recte, toparia amb un vell que creuava el pas de vianants en vermell. A l’esquerra, s’alçava un mur de formigó, a la dreta, un nen que anava cap a l’escola es mirava el cotxe embadocat.
Tenia només unes dècimes per prendre una decisió. Si xocava contra el mur a la aquella velocitat, el conductor no sobreviuria. I l’ordinador del cotxe, tampoc. Va calcular l’edat del vell i en va consultar l’historial mèdic. Es moriria aviat si seguia fumant d’amagat. Encara va tenir temps d’escanejar l’iris dels ulls esbatanats del nen. Va veure’n les notes, els informes del psicòleg, les multes dels pares i l’Instagram del seu germà, ple de fotos marcant bíceps a la platja.
El cotxe va girar sobtadament cap a la dreta. Al nen li van tancar els ulls els infermers. L’endemà, els diaris digitals parlaven d’accident inevitable, alguns, el qualificaven d’inexplicable i només dos periodistes demanaven que es prohibissin els sistemes de conducció autònoms. Els dos van morir aquella setmana. Un es va electrocutar amb la torradora. A l’altre el va envestir un patinet elèctric sense conductor.
Mitja carta
No sé ben bé quan va començar. És típic d’aquesta afecció, no saps que desapareixes fins que veus com el teu cos s’esvaeix.
Primer, pots triar. Pots parlar més fort o intentar encabir-te millor en el minúscul espai que els altres et permeten ocupar. Després, és inevitable. Em pregunto d’on surt.
És per l’arribada de la tardor? Per tal com vas deixar de somriure en veure’m pasar la porta? És perquè aquell dia no em vaig eixugar els peus per anar a dormir? O les tafaneres sempre han tingut raó i ja es veia des que vaig néixer?
La meva pell és ja translúcida. Peso menys. Se’m trenquen les ungles i cada cop deixo més cabells a la pinta. No puc evitar pensar que si m’estimessis, però de veritat, no em deixaries desaparèixer. Si lluitessis una mica per mi, em justifico, jo no hauria d’evaporar-me.
Crec que ja no veure sortir el sol.
Agafo paper i per últim cop ocupo la taula gran, plena de marques que em sobreviuran. És complicat escriure quan la meitat de la teva mà ja no existeix. Però t’haig de dir una última co
Per un grapat de criptos
Què ha passat? Quin mal de cap, hòstia. Molt pitjor que la ressaca del finde. Com he arribat fins aquí? No recordo res, bro. La porta aquella sembla tancada, merda. Loco, una nevera? A veure… Eh, grande! Birra, Burn… Vinga, un Monster Ultra Citron. Glup, ah!
Pensa… Al matí, a l’insti. A la pausa, cap al centre comercial amb els tetes.
Quaranta euros en criptos que ens donaven per no sé què d’escanejar l’ull. “Per cinc i tot, et firmo el que vulguis”, els he dit. A tope de posar X, ras, ras, ras.
“Només dos ulls? No em vols escanejar aquest també?” vaig i li dic quan ja havíem acabat, mentre em baixava els pantalons. La resta de dia hem estat petant-nos la pasta.
Després… Ara me’n recordo, quin cringe! Al portal de casa, em toquen l’esquena. Em giro i hi ha un pavo igual que jo! Mateixa roba. Mateixa jeta. Mateix tot. “Si ens enrotlléssim tu i jo, seria un polvo o una palla?”. M’ha sortit així, ell va i em respon: “El teu sentit de l’humor potser sí, però els teus ulls ja no et defineixen només a tu”. Després, tot negre.
Smartlive
Sap quan moriràs. Mesura la tensió, compta les passes, les hores que dorms, analitza els greixos, valora l’estrès i, amb tot plegat, preveu quin dia el cor dirà prou. La pantalla mostra un compte enrere. Angoixa? I ara, el que és terrible és la incertesa de no saber quanta vida et queda, si dos dies o uns segons. Smartlive és control, tal i com diuen als anuncis. Però quan ja m’havia acomiadat dels amics, havia esborrat missatges
compromesos i videos guarros, una vegada gastada tota la pasta que em quedava, em vaig asseure a esperar que passessin els últims moments, tres, dos, u, zero, i res. Tal i com ho sents, res de res. El comptador de l’Smartlive a zero i jo segueixo aquí, assegut al sofà, escoltant un fil musical perquè al servei tècnic hi ha una cua d’hores. I no sé quina solució podran donar, que ja tenia coll avall morir-me i ja em diràs tu ara, què.
Estic emprenyat i preocupat, per primera vegada en la meva vida, no saber si seré viu m’està matant. Tu què… ah, ara, adéu…!
Somriu
L’Ignasi era del poble de tota la vida. Per això es va estranyar en veure aquell iaio desconegut assegut al banc de la plaça. Era tan vell com ell, creuava les mans sobre l’empunyadura del bastó, i el seguia amb la mirada, somrient.
Però el que al principi semblava un somriure afable es va tornar inquietant a mesura que passaven els dies. Els veïns del poble asseguraven que no abandonava mai la plaça, i que només li somreia a l’Ignasi. Quan el capellà va decidir preguntar-li què feia allà, el vell va murmurar unes paraules que només ell va sentir, abans de persignar-se i marxar a gambades cap a l’església.
Ningú més va parlar amb el vell. El capellà es negava a tocar el tema, però l’Ignasi hauria jurat que, durant la missa, el mirava amb una mena de compassió.
Al cap de sis dies de l’aparició del vell, l’Ignasi va caure malalt. El seu estat va anar empitjorant fins que, sis dies després, va expirar tranquil·lament. Abans de desaparèixer per sempre, el vell va romandre sis dies més assegut al banc de la plaça, ara deserta, amb els ulls clucs i un somriure tibant als llavis.
Tió, Tió!
És encara ara que, malgrat l’ultratge venidor, res és capaç de canviar-li el semblant somrient que llueix d’ençà que el van trobar al mig del bosc i el van portar a casa.
Espera estoic l’inici del ritual a tocar de la llar de foc, sota una manta polsegosa tirada maldestra pel damunt i una barretina mal posada. Fins fa res invisible per tothom, veu arribar l’hora quan la família comença a triar entre espàtules metàl·liques i culleres de fusta. I sap que ha arribat el moment de dir prou a humiliacions i menyspreus.
Un cop armats, se li acosten fent saltirons amb allò que ell ha interpretat sempre com una mostra clara de sadisme. Ell els hi aguanta desafiant la mirada: ja no els hi té por. I en sentir el començament del mantra, amb rabia continguda mossega la pipa, encara més fort que fins ara. I sense esperar que acabin de cantar el darrer vers, aquella inversemblant crueltat del “si no cagaràs, cop de bastó”, consuma la revenja.
Ara!
El sentit de la protecció de les mares envers els seus fills fa que sigui ella la primera que s’adoni.
—Compte! Les dents! Les dents!
Un estrany cos celeste
Aquella nit no havia tingut sort. L’astrònom estava avorrit de mirar pel telescopi perseguint el cometa amagat darrere dels núvols. De res li van servir les indicacions de tots els avisos que havia rebut. Necessitava sortir a ventilar les idees o seure al sofà per veure el programa d’aquell bromista que tant el feia riure. Quan baixava les escales li va semblar notar alguna cosa estranya al marcapassos que portava al pit des de feia anys. Va ser només per un instant. Ara no és moment de dinyar-la, va pensar. No abans de fotografiar aquell misteriós cos celeste que portava la vida des de l’altra banda de la galàxia. I aleshores ho va entendre, però el seu descobriment no li duria la fama: era ell qui li estava robant la vida per continuar el seu llarg viatge.
