Finalistas Mejor Microrelato Catalán

 

ATRACAMENT TEMPORAL

La façana lluïa un rellotge sense agulles. En Miquel no volia diners, volia temps.

Per això va entrar a la seu del Banc Cronològic amb una pistola. Va cridar mentre

apuntava al noi del caixer:

—Això és un atracament! Ompliu-me la bossa… amb anys de vida.

El caixer, impassible, va prémer un botó. Un raig de llum verda el va

engolir; un calfred dolç i amarg li va recórrer l’espinada. I va sentir com li tornaven

les forces, els cabells, fins i tot les dents que havia perdut.

—Ja està —va dir el noi—. Li hem ingressat uns quants anys.

En Miquel va somriure… fins que la roba li va començar a penjar, les

sabates li ballaven.

—Què m’heu fet?!

—Ens ha demanat anys de vida… no ha especificat el límit. Ara té cinc

anys.

Li va donar un caramel que pesava com una pedra a la seva mà minúscula

i el va deixar sortir. Les sirenes s’acostaven. I ell, massa petit, només podia

esperar que no el trobessin abans que el caramel s’acabés.

Pseudònim: Albibach

 

EL PEIX VERMELL

Quan el meu germà va arribar al món era petit com un pollet. S’inflava com un globus

sempre que feia força per cagar. Sempre tenia gana, s’amorrava als pits de ma mare i

xuclava la llet amb tanta intensitat que un dia se la va empassar sencera. Per sort el pare

ho va veure a temps, li va posar els dits a la gola i la va treure estirant-la pels cabells.

Aquell va ser el segon gran ensurt de la meva vida.

El primer va ser quan jo encara no havia nascut. Estava ben tranquil dins de la panxa de la

mare pensant en les meves coses quan em va visitar un peix d’escates vermelles. El peix

va donar voltes al meu voltant tot mirant-me encuriosit. Es va acostar a la meva orella i em

va dir:

– Què hi fas a la meva peixera?

Jo no vaig contestar perquè encara no sabia parlar. Tampoc no sabia que aquella era la

seva peixera. De fet, no sabia què era una peixera. Ni tan sols sabia què era un peix. Em

vaig espantar molt i vaig decidir sortir d’allà. Aleshores vaig néixer.

Pseudònim: Hatatiu

 

INCONTINÈNCIA EXPERIMENTAL

La planta carnívora va començar a raucar quan el científic li va

inserir un gen de granota perquè capturés els mosquits

emprenyadors. Content del resultat, va posar-n’hi un de gat

perquè cacés rates i ratolins. El jardí va quedar net de

rosegadors. La planta també miolava.

Animat, va experimentar amb un gen de falcó perquè es

cruspís els coloms ronyosos que se li cagaven al balcó. Va ser

tot un èxit; i, engrescat, va posar-n’hi un d’ós per solucionar el

problema amb un gos empipador del veí, que lladrava i udolava

tota la nit. La planta va créixer i també braolava. El batibull que

feia desesperava el veïnat.

Sense lladrucs i entusiasmat, el científic va inserir-n’hi un de

tiranosaure extret d’una gota d’ambre. Volia fer desaparèixer

l’harpia de la seva veïna que sempre el denunciava pels seus

experiments. Tanmateix, només la primera part de l’assaig va

sortir bé: la planta es va engrandir encara més, i mentre rumiava

l’estratègia del següent pas, es va produir un zaaaasss inesperat

seguit d’un glup, i al cap d’uns minuts se sentí un rot monstruós

que ressonà per tot el veïnat.

L’enginyeria genètica es va acabar, i els veïns van

descansar.

 

LA CARA DEL BOIG

Al meu fill li encantaven els llibres de contes de por, però, és clar, amb cinc anyets, hi

havia algun dibuix dels contes que encara l’espantava. Quan li llegia La bogeria d’en

Michaellus Stellatto, demanava que passéssim de llarg la pàgina de la cara del boig, amb

els seus cabells en punxa, els ulls sortint de les òrbites i la boca plena de dents, tan oberta

que ensenyava la campaneta. Però soc mala mare i, de tant en tant, tot i haver promès per

infinitèsima vegada que no ho faria, buscava la pàgina i li ensenyava de cop, perquè es

posés a xisclar i a plorar. Em feia molta gràcia.

Una nit, mentre li explicava un altre conte d’aquell llibre, ho vaig tornar a fer. Vaig

riure, tirant el cap cap enrere mentre el meu fill bramava, però quan vaig tornar a posar els

ulls a la pàgina, ja no hi vaig veure la cara d’un boig, sinó la d’un nen petit de rínxols

daurats, ulls tristos i boqueta vermella com una maduixa. Esfereïda, vaig mirar el meu fill.

Quan ell es va girar cap a mi, qui es va posar a xisclar vaig ser jo.

 

RUÏNES

Assistia immòbil al gran espectacle devastador. Els soldats abandonaven els

seus llocs. Ni ells ni cap poder màgic podia ja fer res per mantenir l’ordre de les

coses. La Serp Dividida en Vuit havia emergit del Món Inferior per un enorme

forat que anava creixent, engolint en el seu banquet de destrucció la gran

capital. Les pesades embarcacions intentaven desenganxar-se del port, en va.

Rems mig estellats giraven a deshora buscant frenèticament empènyer l’aigua

d’una mar negra que els escopia. Les veles en flames eren fuetejades per la

violència sense direcció d’un vent arremolinat. Estols infinits d’estornells de

sorra dansaven grotescament perforant la pell de les coses. Arreu hi havia focs

i ossos fumejants. No calien coneixements de piromància ni d’osteomància per

endevinar el futur que li esperava a la ciutat-palau. Estava ben clar quina era la

foscor que l’engoliria. Cap demiürg seria capaç de reordenar bellament el caos

torrencial que ara ho arrossegava tot, mai més.

―Marxem? ―L’Alba. El seu somriure lluminós. M’ofereix la mà amb energia i

comencem a córrer com nens entre pedres i il·lustracions tridimensionals de

colors vius que em fan l’efecte d’estar trepitjant les ruïnes de l’antiga Babilònia.

Pseudònim: Ishtar

 

SESSIÓ DE MAQUILLATGE

— Gira una mica el cap — li dic mentre aplico la base.

— Així? — em respon la dona.

— Sí, perfecte. Ja quasi ho tenim.

— M’estàs deixant bé? — demana, coqueta.

— I tant! I gairebé no se’t veu la ferida.

— Ai, que bé.

— Et devia fer molt mal.

— No m’ho recordis. Aquest malparit d’home amb qui em vaig casar… Però

aquesta no li perdono, eh! Ja veuràs, si ens retrobem un dia.

Se sent una veu: “Eeeeii, que fa molt que m’espero, que és per avui, eh!”. La

dona no cal que posi paraules al que els seus ulls expressen, que és neguit i por.

— Ell… és aquí? — m’agafa la ma.

– Sí. Però no pateixis — li dic, tranquil·litzador i convincent—

. No pot fer-te cap

mal, i ni tan sols el tindràs a prop.

Silenci.

— Ja he acabat — li anuncio una estona després.

— Què tal?

M’allunyo un moment, me la miro i assenteixo amb el cap, satisfet.

— Estàs guapíssima.— Apa, som-hi doncs, que m’estaran esperant — em respon, somriure als

llavis, tristesa als ulls.

— Sí. T’han portat moltes flors.

“He fet bona feina”, penso mentre començo a empènyer el carret amb el taüt

cap a la sala de vetlles núm. 2.

 

TRÀNSIT

Finalment va aterrar. Antara transmetia sensacions estranyes. Era el límit de la

realitat humana, el final de la civilització. La ment, encara arrelada als instints

del simi, es veia alliberada en reconèixer aquell indret com el final del camí. Els

insectoides, alts i inquietants, romanien immòbils, observant amb una fixesa

que glaçava la sang. Mai hi havia hagut cap atac. Tampoc cap enfrontament.

Semblava existir una treva silenciosa. Els humans, curiosos, els miraven amb

la mateixa intensitat. Després, marxaven. Antara era un planeta de trànsit.

Potser algun dia seria colònia terrestre. Un calfred va recórrer el cos del visitant

quan, allunyant-se del riu paradisíac, un detall el va fer aturar-se. Va mirar

enrere, de reüll, i una pregunta el va travessar: Què dimonis menjaven aquells

éssers? No hi havia plantes, ni fauna. Res que servís d’aliment. Per què cap

científic s’havia qüestionat allò? L’insectoide més gran el seguia observant,

amb una mirada persistent. La idea se li va esvair, com si una força l’hagués fet

oblidar-ho. Què importava, al capdavall? Ben aviat aquella terra verge seria

colonitzada. Per molts humans…

 

Finalistas Mejor Microrelato Castellano

 

AETERNITAS TENEBRARUM

—Tras la reciente ola de incendios, el único ejemplar que queda del

Aeternitas tenebrarum es el manuscrito original que posee el doctor Saddler, lo

que, de momento le convierte en nuestro principal sospechoso —informa el

sheriff Carter a su ayudante, Pickman.

—Jefe, ¿no me diga que se cree esos rumores de que dirige una secta

satánica?

—No puedo probarlo pero, revisando los archivos, he comprobado que

fue poco después de su llegada cuando empezaron las misteriosas

desapariciones de chicas adolescentes.

—¿Por qué querría el líder de una secta satánica destruir todas las

copias del Aeternitas tenebrarum, si se supone que es un libro para invocar a

Satán?

—Porque resulta que ese grimorio no sólo contiene conjuros para

invocarlo, sino también para desterrarlo al infierno. Destruyendo el resto de

ejemplares,Saddler se asegura de que, una vez haya invocado al diablo, nadie

pueda devolverlo al averno. Ahora, deje de cuestionarme y tráigame…

El sheriff Carter no llega a terminar la frase, pues un afilado cuchillo le

rebana súbitamente el cuello.

—¡Alabada sea nuestra impía eminencia, Lord Saddler! ¡Alabado sea

nuestro tenebroso dios, Lucifer! —exclama Pickman, empuñando todavía el

arma homicida, mientras contempla como Carter exhala su último aliento.

– Louis Cyphre –

 

COSAS DE NIÑOS

El niño se ha caído del tobogán. Mi hijo dice que otra niña lo ha

empujado, que ha trastabillado en las escaleras y ha terminado en el suelo. El

niño no ha dejado de gritar hasta que su madre lo ha cogido en brazos. La

pierna derecha le colgaba de forma extraña. La piel de la rodilla se le había

abierto y una junta metálica brillaba en la herida. También he podido ver lo que

parecía un muelle retorcido y un líquido dorado deslizándose entre los

engranajes. Me he llevado la mano a la boca para no gritar. La madre me ha

dedicado una mirada severa y se ha llevado al niño del parque. Yo le he dicho

a mi hijo que nos íbamos. Él no quería y le he tirado del brazo. Me ha dicho que

lo estaba asustando, se ha resistido. He seguido tirando y tirando y tirando del

brazo hasta que se lo he arrancado y se le ha salido todo el relleno de paja y

hojas secas. Se ha echado a llorar. Lo he apañado como mejor he podido y nos

hemos marchado. Las otras madres apenas nos han prestado atención.

Seudónimo: Arenero

 

CON HIELO, GRACIAS

Como lo último que esperaba aquel día Jaime era ver a su perro volar, cuando miró durante la reunión en dirección a la ventana, fingió que no lo había visto y siguió escuchando esa absurda presentación sobre las ventas anuales. Pero cuando llegó a casa y vio las huellas de barro en el techo, decidió salir a tomarse una copa.

 

DUÉRMETE NIÑO

El bebé berreaba sin parar, estaba hambriento. El incendio lo había consumido todo. La cuna era el único mueble que había quedado, mágicamente, como si un ángel protector la hubiera cuidado.

No tenían donde ir. Lo habían perdido todo. Los restos carbonizados de Milanesa, el hermoso labrador, llenaba el lugar de una ausencia que era mucho más profunda que las presencias más aterradoras.

Mamá le quitó las mantillas y le hizo upa con una delicadeza imposible. Las manos del amor son tan suaves que parecen sobrenaturales. En un mundo atolondrado y sin sutilezas, los gestos elegantes brillan por sí solos y hacen de la existencia un sitio mucho más agradable.

Lo cobijó sobre su pecho y aunque no podía emitir palabras ni reconocer sentidos, la criatura sintió un placer muy parecido a elevarse por los aires.

Durante horas le dio el pecho. Rodeados de tanta desolación, los gestos de entrega desinteresada se abren paso, incluso ante la indiferencia de los difuntos.

El bebé iba a morir. De eso no había dudas. Pero había que contenerlo en esos últimos momentos. Su pequeño corazón se detendría, producto de la inanición.

La leche de fantasma no es muy nutritiva que digamos.

Seudónimo: Tíndalo

 

EL CONTRATO BREVE

Firmé con un trazo tembloroso, la tinta aún fresca como sangre coagulada en el

pergamino. El demonio —o lo que fuera— sonrió sin enseñar dientes.

—Solo una cláusula —dijo—. Te concedo un deseo. A cambio, tu historia se

reducirá a una frase.

Noté el sudor bajándome por la espalda. Una sola línea para todo lo que he

sido: infancia de barro, amores feroces, miedos que me doblaban la espalda.

—Quiero tiempo —susurré—. Tiempo para verla sonreír otra vez.

El monstruo chasqueó los dedos. Ella abrió los ojos, viva, cálida, con el pelo

revuelto como entonces. Me miró sin entender nada.

Yo me quedé quieto, sintiendo la frase grabarse en mis huesos como un

epitafio: Amó tanto que se borró.

Ella lloraba. Yo ya no podía hablar.

Pseudónimo: zart

 

EN LA TUBERÍA

Un bebé llora en algún lugar de la tubería y yo gateo hacia él. La

oscuridad crece conforme avanzo, se come el camino. Abro los ojos en vano.

El llanto sacude el acero bajo mis manos y me guía.

Hay encrucijadas que ofrecen brisa y un hilo de luz, pero sigo adelante. El túnel

se estrecha; aprieto los dientes y me arrastro sobre los codos.

El bebé ya berrea y la tubería retumba. Mis tímpanos colapsan, cierro los ojos y

las lágrimas ruedan calientes. «Ya voy, pequeño, ya voy».

Encuentro por fin un baile de pies; los tomo entre mis manos con cuidado. Su

abdomen, que vibra como la piel de un tambor, se apacigua también bajo mis

dedos. Se hace la luz. El niño calla, coge aire y me dice:

—Ten miedo ahora.

Mommy Long Legs

 

PUNTUAL A LA CITA

La plaza de la Ciudad Vieja estaba casi desierta. El frío de Praga calaba hasta

los huesos, pero ahí estaba, esperando impaciente a la mujer con la que había

quedado bajo el reloj astronómico.

Levanté la vista hacia los autómatas: la Vanidad con su espejo, la Avaricia con

su bolsa de monedas, la Lujuria con su rosario. Pero… faltaba la Muerte.

Un escalofrío me recorrió la espalda.

Sonó la primera campanada y empezó el espectáculo. Las ventanas se

abrieron y los apóstoles se asomaron. Las figuras mecánicas negaban con la

cabeza. Entonces, la vi.

Avanzaba abriéndose paso entre los turistas, que parecían no verla. Iba vestida

de negro. En su mano derecha llevaba una campanilla que movía al compás de

las campanadas.

– ¿Eres…?

Se detuvo frente a mí, asintiendo como su figura del reloj. Ahí lo entendí: mi cita

era ella. La Muerte.

Cuando sonó la última campanada, levantó un reloj de arena vacío. Sentí un

frío atravesándome los huesos y mis rodillas cedieron. El murmullo de los

turistas se apagó en mis oídos. El mundo se volvió negro.

Cantó el gallo, cerrando el espectáculo. Y yo, como siempre, llegué puntual a

mi última cita.

Vols contactar amb nosaltres?

Contactar